PER CAMINS DE GOIG
1 - DE VÓS SEMPRE ASSEDEGATS
Des de temps remots llauraven
la terra els avantpassats,
agraïnt a nostra Mare
els fruits quan arriba el maig.
Tots els patiments dels segles,
aquells anhels tan nostrats,
s’han fet un cant per la Verge
de la nostra llar pairal.
De ben antic vos cantàven
aquelles gents amb llurs cants,
que avui són els nostres, Mare,
quan vos volem festejar.
Aquells llauradors dels termes
i els pescadors de la mar,
van fer del Lledó i la Verge
eterna ofrena i cantar.
Pregàries vos acompanyen
dels nous Perots conhortats,
són les nostres veus, oh, Mare!,
en el vostre Dia Gran.
Dels nostres cors sou ja el centre
on hi aniua el vostre esguard,
perquè sou la nostra Verge,
de Vós sempre assedegats!
2 - MARE DE DOLCESA
Mare, mira’m les mans,
dis-me si romanen buides,
fa temps s’oblidaren de somniar
i ací porten les ferides...
Mare, mira’m els ulls,
dis-me si saben del mar,
de l’espurneig del teu esperit curulls,
que tot no ha estat naufragar.
Mare, mira’m les mans,
dis-me si romanen tristes,
si avui, brutes, no han sabut escrutar
les nafres, el pes dels dies...
Mare, mira’m els ulls,
dis-me si veus més enllà
d’aquells anhels, -potser van ser antulls?-,
si han estat rebels en va.
Mare, mireu-nos les mans
i digueu-nos si aquells somnis,
si aquell espurneig, si tantes ferides
s’han malmés, no han estat res, si mai no hem après...
Mare, mireu-nos els ulls,
digueu-nos si sentim arran la pell,
si hem oblidat, ingrats, el frec d’unes carícies.
Mare, mireu-vos els fills,
digueu-nos ben fort si encara cerquem
un present corromput en aigües estantisses.
3 - MARE NOSTRA
Mare nostra, sou envoltada d’un terme
de terra antiga, alqueries i segles.
Avantpassats batejaren alegres
bancals llaurats amb suor, feixes ermes,
i els llocs viscuts: rius, sèquies, sagreres...
Així tots aquells noms ja són eterns,
s’han arrelat dins els cors de les gents,
com fan les llengües!
Però han canviat els temps, quines presses!
El progrés ineluctable, les ciències
noves, canvien maneres d’entendre.
El cisell dels jorns esculpeix, feréstec,
entre solsides i enderrocs, tendreses...
Mare, que no ens manque la vostra veu
per les nostres memòries malmeses!
Sabrem aprendre!
Quan toquen les campanes lledoneres,
les ànimes s’alleugen de les penes.
La fe dels morts, als vius a les palpentes,
ens nodreix del vostre amor, nostra Verge,
refent esperances mai no destetes.
I, per molt que avui canvien els temps,
el somni al vent s’enlaira davant vostre,
fins les estrelles!
4 - SALVE A LA LLEDONERA
Tota llum
resplendent,
des dels cims
fins el mar.
Des de dins
de la flor,
perquè sou
nou brostar
més enllà
de l’enyor,
pel garbí
de claror,
sou ben lluny
de tot vent
atziac,
de la por
i el dolor,
tan silent,
sou recer,
nostra llar,
sou l’encís
que no es mor,
de bell nou,
nostre far
tan pregon,
de l’amor
que ens doneu,
durador,
vos direm,
dolçament,
aquest cant,
de tot cor:
Salve, Mare lledonera,
per a Vós aquest cantar,
dels vostres fills bressolera,
des de l’horta fins el mar.
Vós sou la llum primicera,
Verge i Regina d’amor,
ens porteu la primavera,
la joia del redemptor.
De Vós, Mare de dolcesa,
ve la flama, la il·lusió,
la fe que ens doneu, tendresa
de la nostra tradició.
Madona dels nostres pares,
bella Patrona i Senyora,
que als Perots no desempares,
tot un poble vos adora!
Salve, rosa perfumada,
guia i far de Castelló,
sempre raig d’eterna albada,
Mare de Déu de Lledó.
5 – SEMBLANÇA
Sent bategar el roc, l’erscorça vella,
colps de cisell a la nostra mesura,
fermats ben endins de la pedra dura
que ens fa com som, talment ens escantella.
Els clars mots lleneguen a cau d’orella,
mentre el temps entona un silenci amb cura.
Som el fruit que el lledoner assegura,
tant d’esforç que amb la vida ens aparella!
Som només una randa d’escriptura
al full del vent que no trobem enlloc,
dolça veu dissortada que és quimera.
Som carn i fam de la seua escultura,
d’una arrel que ens nodreix a poc a poc
com la semblança de la Lledonera.
6 - AMARATS DE CLAROR (PER CAMINS DE GOIG)
Tota la llum del mar, arreu la llum,
que fuig del temps com el vol d’un ocell.
Tanta claror del dia, cel d’atzur,
per camins de goig que encara somniem:
el vostre encís, l’horitzó d’un futur,
pel batec del nostre cor.
A la vostra espelma mai no es consum
la tendresa ofrenada dins la pell;
la claror que ens amara, estel segur,
sempre la raó del nostre recer:
sou la llum a les escletxes dels murs,
l’esperança que no es mor.
Perquè no som res, a penes el fum,
l’espurna d’un foc rabent, oripell,
que a les palpentes torna al seu antic fur...
Amb la nostra pregària invoquem
la llum del far que guia el nostre rumb,
nit enllà, lluny de la por.
A la recerca del vostre perfum,
sense cap vent atziac ni mesell,
anem solcant per viaranys impurs;
llençant la misèria que aboquem
a les cruïlles de l’esguard: l’obscur
contra l’oblit, tot el plor.
De la nostra passió Vós sou el resum,
d’una flama que naix com un rampell.
Ai, Mare nostra, els nostres cors tan durs
només són vostres quan vos escoltem!
De la llum estant, en Vós rau el conjur,
el nostre més alt tresor.
A L’OMBRA DEL LLEDONER
Has vist pujar els segles, la paraula,
i ens has llegat els fruits, bell lledoner.
De l’arrel a les fulles, tendra saba
és la sang de la Mare que invoquem.
Els somnis que es bressolen en la faula,
les pregàries vora el teu dosser,
ens han anat forjant la nostra Plana,
tot el que som, tot el que bastirem.
Només a l’ombra de les teues branques
les nostres ànimes troben recer,
doll inabastable de pietat.
Per això et cantem, perquè mai no ens manques,
arbre etern, perquè ens cal el teu voler,
ben a prop teu, Lledó tan ben plantat!
7 - LA DIGNITAT DEL CANT
Perquè qui canta bé viu i deixa viure,
prega i canta, i deixa petjada en l’aire
l’harmonia del cant, l’adoració
és feta de música en la lloança,
la fusta del Lledó, on el cant s’aferra.
Bandúrries traspuen melodies,
la veu de l’orgue, el so dels cantaires,
les pulsacions del llaüt, vibracions
d’acords, el crit vessat d’una rondalla:
la fusta del Lledó esdevé guitarra.
Perquè només qui canta ens fa més dignes,
i ens vol més lliures mentre som al caire
de l’enyor, dins la pell de les cançons...
És la nostra història de la Plana,
la fusta del Lledó, on l’arrel s’enterra.
El cant a la Verge ja és el nostre himne,
gaubança de gaiates, i sa flaire
de Tombatossals, mite i tradició...
Les nostres veus seran, joia i complanta,
la fusta del Lledó al mar i la serra.
Els càntics ressonen amb un somriure,
i els cors ballen com un esbart dansaire;
veus i instruments bateguen d’emoció
portant fora del temps la nostra dansa,
la fusta del Lledó, mare de terra!
Autor: ROMÀ BERNAD I NEGRE
Publicado en el Boletín nº26 de 2013. Ganador del XXVIII Certamen literario Flor Natural Santa María del LLedó